Què fort no?

Feia temps que m’imaginava com seria, però no m’atrevia a fer el pas.

No trobava mai el moment adequat per fer-ho. Potser és que la imaginació em jugava una mala passada. Ho havia mitificat tant que em feia por que no es complissin les expectatives

Alguna vegada, el cert és que en els darrers anys van ser més de tres vegades, vaig estar a punt de passar de la temptació a l’acció.

Sempre que això em succeïa, notava com la senyora Prudència, alerta a tota hora , emprenia el viatge des de casa seva prop de la gola fins a l’estomac, on si calia despertava a la senyora Contenció. I entre totes dues aturaven el meu rampell

Però els desitjos no complerts acaben sempre trucant la porta de la senyora Fustració, la de la casa amb gespa  de l’avinguda del fetge. Una mala pècora que no tarda ni dos minuts en anar a unflar el cap de la pobra senyora Depressió.

Sort que poques vegades la troba. Perquè en el meu cas, o bé està dormint (beu una mica més del compte ) o bé està de vacances , amagadeta dins la roulotte que té aparcada prop de la concavitat de la meva malferida aixella dreta.

Però és clar, la vida dona moltes voltes, i les circumstàncies poden canviar, encara que no vulguis, encara que no t’ho creguis.

I si fins al moment ningú sabia en quin lloc del meu cos vivia la senyora Ociositat, avui, la senyora Voluntat, la verdadera jefa de tot plegat, ha rebut una targeta de presentació on li comunica que a partir d’ara la trobarà a la banda esquerra de la columna vertebral. Entre la L5 i la S1. ...

I com que en el fons  la senyora Voluntat és una mica “facilona”... aquest mateix matí ha donat les ordres pertinents per a que cap component del sistema, impedeixi a la nova veïna  anar al seu aire.

I ja hi som...

He començat amb un badall per aquí i un recompte exhaustiu de les musaranyes per allà.

A l’hora d’esmorzar  he anat a la parada de l’autobús per veure com anaven passant totes les línies.

Cap al migdia he pintat aleatòriament algunes fulles de la planta que tinc al balcó amb els plastidecors que vaig comprar  per a entretenir  el fill petit de veí.

Després he pentinat al gat. Tot i que possiblement, aquesta ha estat la única acció del dia motivada per una causa concreta, i és que quan m’anava a estirar al sofà m’he adonat que estava ple de pèls  del minino...

I així tot el dia....passant l’estona. Aquí caic i aquí m’aixeco, aquí em pica, aquí em rasco....

Total que una cosa m’ha portat a l’altra i de repent ho he fet.

I ara ja està. Ara ja sé quin és el resultat. I estic molt sorpresa. La realitat supera el que jo imaginava. No m’ho podia ni pensar.

Perquè finalment he obert el PC, i en la pàgina del Google he posat el meu nom ....i  he descobert que al món hi ha molta gent, però molta, que és diu igual que jo......

Que fort no?