De la Val d’Aran a la Terra Alta, de l’Empordà a les Garrigues....de Falset a Puig-reig, de Vilafranca del Penedès a Sant Llorenç de Morunys....
4 anys de la meva vida d’aquí cap allà i d’allà cap aquí.... Fent territori. Recorrent Catalunya. Tot el dia corrent.
Dormint a Lleida, fent un cafè a Barcelona, esmorzant a Vic, dinant Puigcerdà, tornant a Barcelona fent una parada a Manresa. Agafant l’últim tren cap a Lleida per passar la nit i tornar a començar l’endemà.
El cansament, les tensions, els quilòmetres, els imprevistos, i algunes previsions gens favorables....
El respecte a volar i el temor per no poder complir ni amb l’horari ni amb el programa de la jornada...
La imperiosa necessitat de gestionar el temps de despatx de la forma més eficaç possible....
La limitació del temps disponible per dormir, per estar amb la família o els amics....
L’elevat preu de les cremes facials, dels “potingues” anti-ulleres i de les “mandangues” flash- total “bellesa immediata” que sovint necessitava per tenir un aspecte presentable....
Totes aquestes circumstàncies diguem-ne adverses, alguna fins hi tot hostil, desapareixeien amb la màgia de la pròpia feina.
Ha estat un privilegi i un luxe que m’ha permès conèixer el llocs i a les persones que hi viuen i que els hi donen vida.
Cadascú a la seva manera. Com s’ha fet sempre o canviant els models de tota la vida. Resistint o innovant.
Però si alguna cosa m’ha captivat és veure com el territori marca personalitat.
S’escola en la parla, en les actituds, en les poses, en la forma de vestir.
El clima, l’orografia, fins hi tot la descompensació entre els ions negatius i positius que es dona en algunes zones costaneres, determinen algun tret distintiu del caràcter dels seus habitants.
Però hi ha alguna cosa més. Alguna cosa que té a veure amb l’empremta dels qui ens han precedit . Té a veure amb la memòria col.lectiva.
I arribo on volia anar: al Préssec i a l’Auberge. Dos mots per un mateix fruit. El primer amb arrels llatines. El segon usat a les zones del baix Segre i de les Terres de l’Ebre i que prové del mot àrab albérsiq.
Auberge. Un mot i alguna cosa més.
Perquè quan has tingut la sort de gaudir de l’hospitalitat de la gent de l’Ebre, te n’adones Aque els bons costums i alguns valors no són fruit de la casualitat.
Són fruits que han perviscut malgrat els canvis de protagonistes i d’obra que es representa cada nova temporada en el teatre de la vida.
Com l’Auberge.
I els de l'Empordà que?. Pot ser som petats de la tramontana, i tenim els ions descompensats. També pot ser que l'hospitalitat la tinguem molt selectiva, però quan t'obren la porta........... vigila a dir pressec, perqué l'"alberg" ja el tens assegurat.
ResponderEliminar