Jo confesso

A mi no m’agrada el Fútbol

Confesso que no hi entenc ni un borrall

Confesso que es inútil que s’empenyin en explicar-me les regles del joc.

Confesso que em dona igual si juguen en dilluns o en diumenge.

O si les samarretes oficials són de color rosa o de color fúcsia.

I sobretot confesso que tant em fa si guanya un equip o un altre

Ja està dit. Ja no hi marxa  enrere.

Sé que avui en dia no hi ha penitència prou severa que pugui fer perdonar aquesta classe de pecat.

Pensava que no seria capaç de fer-ho públic, però mira, avui tinc un dia rebel, em sento valenta.... i una vegada que ja has començat i ho has fet amb el pitjor dels pecats...doncs continuo:

No m’agraden els pilotes.  No els suporto.

No m’agraden els que només et saluden depenen de amb qui et veuen.

No m’agraden els que parlen en una reunió perquè es volen fer notar.

No m’agraden els que es donen importància a la feina.

No m’agraden els que volen aparentar el que no són.

No m’agraden els que no donen mai la seva opinió.

No m'agraden els que aparquen el seu cotxe ocupant 2 places de pàrquing

No m’agraden els que els hi agrada fer pena.

No m’agraden els que a l’autopista m’avencen per la dreta

No m'agraden els que sempre, però sempre fan pudor de suat, i a més porten el cabell brut

No m' agraden els que me truquen per telèfon a l’hora de la migdiada per vendre’m qualsevol producte

No m’agraden els que s’entesten en obligar-te a fer el que no vols

No m'agraden els que sense pietat repeteixen el que ja t’han explicat abans, encara que els hi diguis que ja t'ho saps.

No m'agraden els dependents/es de les botigues de roba que amb l'excusa de " a veure com et queda" entren dins el provador.

No m'agraden els que es fan els entesos en aquelles qüestions en que l' entesa puc ser jo

No m'agraden els gossets obligats a dur vestits ridículs.

No m’agraden els que sembla que donen quan en realitat demanen

No m’agraden els especialistes en posar pals a les rodes.

No m’agraden els que acaparen tots els diaris del bar on prenc el cafè els dissabtes al matí.

No m’agraden els que s’intenten colar a les cues de la caixa del supermercat.

No m'agraden les dones “florero”

No m'agraden els "xuletes", tot i que faria una excepció amb algun "xulo"

No m’agraden els que estan en possessió de la veritat absoluta

No m’agraden els que no tenen sentit de l’humor.

No m’agraden els que t’obliguen a prendre partit.

Uff  ja està , Què be que m’he quedat!!! 

Però com que no m’agraden els que pensen que tot és inamovible, no descarto que algun dia confessi que m’agraden les senyores rosses passejant un gosset amb sabatetes, i que amb gràcia i “salero”, es colen a la cua de la caixa del supermercat......

Què fort no?

Feia temps que m’imaginava com seria, però no m’atrevia a fer el pas.

No trobava mai el moment adequat per fer-ho. Potser és que la imaginació em jugava una mala passada. Ho havia mitificat tant que em feia por que no es complissin les expectatives

Alguna vegada, el cert és que en els darrers anys van ser més de tres vegades, vaig estar a punt de passar de la temptació a l’acció.

Sempre que això em succeïa, notava com la senyora Prudència, alerta a tota hora , emprenia el viatge des de casa seva prop de la gola fins a l’estomac, on si calia despertava a la senyora Contenció. I entre totes dues aturaven el meu rampell

Però els desitjos no complerts acaben sempre trucant la porta de la senyora Fustració, la de la casa amb gespa  de l’avinguda del fetge. Una mala pècora que no tarda ni dos minuts en anar a unflar el cap de la pobra senyora Depressió.

Sort que poques vegades la troba. Perquè en el meu cas, o bé està dormint (beu una mica més del compte ) o bé està de vacances , amagadeta dins la roulotte que té aparcada prop de la concavitat de la meva malferida aixella dreta.

Però és clar, la vida dona moltes voltes, i les circumstàncies poden canviar, encara que no vulguis, encara que no t’ho creguis.

I si fins al moment ningú sabia en quin lloc del meu cos vivia la senyora Ociositat, avui, la senyora Voluntat, la verdadera jefa de tot plegat, ha rebut una targeta de presentació on li comunica que a partir d’ara la trobarà a la banda esquerra de la columna vertebral. Entre la L5 i la S1. ...

I com que en el fons  la senyora Voluntat és una mica “facilona”... aquest mateix matí ha donat les ordres pertinents per a que cap component del sistema, impedeixi a la nova veïna  anar al seu aire.

I ja hi som...

He començat amb un badall per aquí i un recompte exhaustiu de les musaranyes per allà.

A l’hora d’esmorzar  he anat a la parada de l’autobús per veure com anaven passant totes les línies.

Cap al migdia he pintat aleatòriament algunes fulles de la planta que tinc al balcó amb els plastidecors que vaig comprar  per a entretenir  el fill petit de veí.

Després he pentinat al gat. Tot i que possiblement, aquesta ha estat la única acció del dia motivada per una causa concreta, i és que quan m’anava a estirar al sofà m’he adonat que estava ple de pèls  del minino...

I així tot el dia....passant l’estona. Aquí caic i aquí m’aixeco, aquí em pica, aquí em rasco....

Total que una cosa m’ha portat a l’altra i de repent ho he fet.

I ara ja està. Ara ja sé quin és el resultat. I estic molt sorpresa. La realitat supera el que jo imaginava. No m’ho podia ni pensar.

Perquè finalment he obert el PC, i en la pàgina del Google he posat el meu nom ....i  he descobert que al món hi ha molta gent, però molta, que és diu igual que jo......

Que fort no?

Avui cuino jo!

“-Roser, avui cuino jo!. On tens els davantals que no em vull tacar fent el sofregit.
- Mira guapo, em rebenta aquesta mala utilització que fas del verb tenir. Tinc pantalons, vestits, calces, sostens i moltes sabates. Però de davantals no en tinc.
-Dona que és una manera de parlar......
-Què no tenim una hipoteca a mitges? Què no tenim els amics a mitges? ..... Doncs els davantals, que són al primer calaix amb els draps de cuina, també són a mitges!!!”

Au Roser, ja ho has tornat a fer.

Un feliç matí de diumenge a prendre pel sac... Ves a saber si la teva sortida de to no portarà cua i els morros s’allargaran tot el dia.

Au, mira-te’l. Ja s’ha obert una cerveseta i està entrant en aquell estat que l’aïlla de l’exterior. I per a més INRI s’encén la tele per tornar a veure el resum de la lliga de futbol. Ja no hi ha res a fer!

Ai Roser, que no n’aprendràs mai. No li podies contestar millor al pobre Santi?

Mira que n’ets de desagraïda ...damunt que ell s’havia ofert a fer el dinar.....

Mentre va pensant tot això , la Roser que és una noia alta i grassoneta és va fent més petita. Es va encongint.
Els seus pares li van inculcar la necessitat d’estudiar una carrera universitària. “ estudia nena” , li deia la mare, “ que no se sap mai el que pot passar el dia de demà. Si estudies no necessitaràs els diners de ningú, no hauràs d’aguantar a ningú....”
I la Roser la va creure.
Va estudiar, i molt. Es va llicenciar i va continuar estudiant perquè a casa li van assegurar que no hi ha res millor que entrar a treballar a l’administració.
I ho va aconseguir......una feina segura per tota la vida!!....I a més es va casar amb el Santi, el propietari d’una botiga de sabates de moda del carrer Sant Francesc. Un bon home i millor company.
Fantàstic. !!!

Però la Roser no està contenta.
Perquè el que ella viu no és el que esperava viure.
Ni a casa ni a la feina.

Tot és molt subtil. Però fa ferida.

Com en l’última reunió que van fer al departament.

En aquella on el seu cap, molt educadament, li va demanar abans d’entrar a la sala si li podia portar un cafè.

En aquella on, tot i que l' únic punt de l'ordre del dia de la convocatòria era la presentació del seu darrer projecte sobre la simplificació administrativa i el seu impacte en el conjunt de l'organització, el Crespo, el responsable de l'oficina de gestió va aprofitar per parlar, més de tres quarts d'hora, sobre la importància de crear una base de dades per controlar el material fungible de la seva oficina.

En aquella on se li va encomanar a l'altre tècnic, a l’Albert Fungis, iniciar la implementació de la proposta de la Roser.

Però això va ser el dimecres. Avui ja és diumenge. Allò ja ha passat.....


I Au, Roser, ara posa’t a fer el dinar... Amb una mica de sort si la paella et queda be, encara podràs salvar el diumenge amb una bona migdiada.

Qüestió de sabates.....??

Aquest tema era tan important que a l’Ajuntament no li va quedar altre remei que classificar als seus veïns segons opinessin que les sabates eren la peça fonamental  del vestuari o per contra tenien com a única funció la protecció dels peus.

Gran transcendència. Tothom revolucionat. Debats intensíssims a l’hora de l’esmorzar al cafè. Alguns participants no sortien del bar en tot el dia. Mentre atenien les raons d’uns i d’altres, passaven del cafè al vermut, del vermut a la copa de vi, de la copa de vi al gin-tònic....la curiositat els obligava a beure... s’hi veien abocats. Calia estar ben informats per poder opinar amb coneixement de causa.... 

En mig d’aquests discussions sorgien temes revolucionaris: Que si és evident que les “merceditas” estan passades de moda, que si mira que brutes les porta Manolo, que si que s’ha pensat aquella amb aquells talons, que si mira que n’arriba a ser de malfardada la Pilar sempre tan plana...

Fins i tot la llar de jubilats va prohibir les taules de joc mixtes.  Normal. Resultava del tot impossible jugar a la brisca  quan el conjunt de sabates que es veien per sota la taula era del tot inharmònic.

I això no havia passat mai,  ni quan la Marieta de cal Pelut, va pescar al Gepet de la Torre Petita fent trampes. A fi de comptes era conegut per tothom que els tramposos i els legals són la mateixa cosa. No com els presumits i els pràctics.... aquests dos col.lectius sí que són absolutament antagònics i irreconciliables.

El mes fotut va ser  a ca la peixatera. Ella sempre amb aquelles botes d’aigua tant espantoses...tot plegat perquè deia que les necessitava per no mullar-se els peus quan despatxava el peix....ves quina tonteria. 

Els presumits estaven pendents de la reacció del seu home. Sempre amb aquelles sabates de punxa tan relluents.  “Ja és hora que la deixi” deia la Maruja,  “ que aquesta parella no s’ha entès mai..... Tant ben plantat que és ell...”

Els pràctics reien del peixater: “ on va aquell home ?  com el pot aguantar la seva dona? No li fa vergonya anar amb ell? I a la nit? Vols dir que el deixa entrar a casa amb aquelles botes de pell? Segur que fan una pudor espantosa!”

 I la bola s’anava fent mes grossa..... De les males cares, dels gestos de desaprovació aviat n’hi va haver que van  passar als insults i fins hi tot a les mans. 

Per evitar mals majors, es  va intentar aplicar el sentit comú. Les hores pars sortien els presumits i les hores senars els pràctics. 

Però no va resultar, perquè a tot arreu n’hi ha d’haver de rebels

I es clar; es van prendre decisions encara més pràctiques: Es va decidir fer un mur de separació. No hi va haver cap altre remei.

I tot que la peixatera i el seu home no volien separar-se, la Maruja va recollir signatures que obligaven a deportar a la pobra dona a l’altre costat.

I au... ja ho tenim tot endreçat.... i ara que? 

Sembla que els problemes continuen.

A la banda dels presumits les sabates de xarol no poden trobar-se amb les d’ante....

A la banda dels pràctics està sorgint un grup que creu que no és possible que la sola de pell sigui antilliscant....que ha de ser de goma...

I la pobra peixatera tota sola viu de records. Encara s'esgarrifa quan pensa en  sensació tan agradable que sentia quan a les nits es passejava per la casa amb les fantàstiques botes de pell del seu marit....

El que no sap, és que hores d’ara el seu home li demana a la Maruja que cada nit es posi les botes d'aigua que ella va oblidar a la peixateria.

De préssecs i d'auberges

De la Val d’Aran a la Terra Alta, de l’Empordà a les Garrigues....de Falset a Puig-reig, de Vilafranca del Penedès a Sant Llorenç de Morunys....

4 anys de la meva vida d’aquí cap allà i d’allà cap aquí.... Fent territori. Recorrent Catalunya. Tot el dia corrent.

Dormint a Lleida, fent un cafè a Barcelona, esmorzant a Vic, dinant Puigcerdà, tornant a Barcelona fent una parada a Manresa. Agafant l’últim tren cap a Lleida per passar la nit i tornar a començar l’endemà.

El cansament, les tensions, els quilòmetres, els imprevistos, i algunes previsions gens favorables....

El respecte a volar i el temor per no poder complir ni amb l’horari ni amb el programa de la jornada...

La imperiosa necessitat de gestionar el temps de despatx de la forma més eficaç possible....

La limitació del temps disponible per dormir, per estar amb la família o els amics....

L’elevat preu de les cremes facials, dels “potingues” anti-ulleres i de les “mandangues” flash- total “bellesa immediata” que sovint necessitava per tenir un aspecte presentable....

Totes aquestes circumstàncies diguem-ne adverses, alguna fins hi tot hostil, desapareixeien amb la màgia de la pròpia feina.

Ha estat un privilegi i un luxe que m’ha permès conèixer el llocs i a les persones que hi viuen i que els hi donen vida.

Cadascú a la seva manera. Com s’ha fet sempre o canviant els models de tota la vida. Resistint o innovant.

Però si alguna cosa m’ha captivat és veure com el territori marca personalitat.

S’escola en la parla, en les actituds, en les poses, en la forma de vestir.

El clima, l’orografia, fins hi tot la descompensació entre els ions negatius i positius que es dona en algunes zones costaneres, determinen algun tret distintiu del caràcter dels seus habitants.

Però hi ha alguna cosa més. Alguna cosa que té a veure amb l’empremta dels qui ens han precedit . Té a veure amb la memòria col.lectiva.

I arribo on volia anar: al Préssec i a l’Auberge. Dos mots per un mateix fruit. El primer amb arrels llatines. El segon usat a les zones del baix Segre i de les Terres de l’Ebre i que prové del mot àrab albérsiq.

Auberge. Un mot i alguna cosa més.

Perquè quan has tingut la sort de gaudir de l’hospitalitat de la gent de l’Ebre, te n’adones Aque els bons costums i alguns valors no són fruit de la casualitat.

Són fruits que han perviscut malgrat els canvis de protagonistes i d’obra que es representa cada nova temporada en el teatre de la vida.

Com l’Auberge.

Olors

Uix, quina olor... No sabria dir si és bona o dolenta...però aquesta olor...Aquesta olor la reconec. Que fort!!!

De repent torno a tenir 5 anys. Truquen a la porta del lloc més segur del món, la casa on visc amb la mare que tot ho entén i el pare que tot ho pot.

És la mestressa de la vaqueria del carreró. Ens porta la lliura de llet diària en una garrafa que a mi em sembla del mateix metall que el de la palangana que fem servir de banyera.

......Sembla estrany però el cervell m’ha fet click. Ha estat un instant, però Déu n’hi do el resultat. Quin munt de detalls, sensacions, sentiments... nostàlgia .

Tot perquè he tornat a olorar la llet recent munyida en aquesta granja.

Uix, que continua...

Ara sóc al col·legi. Deu de ser el primer dia de classe, perquè tot el material és nou. Els llibres encara no estan arrugats de les puntes. Les llibretes estan per començar. Tinc la col·lecció complerta de llapis de colors, no en falta cap, ni el de color blanc. I la goma...la goma de nata que encara té la cel·lofana rosa al seu voltant....i l’olor.....

Ja hi tornem a ser.

Potser que em deixi de romanços i atengui a les explicacions del propietari de la granja. Tant content que està ...

Veig que me mira satisfet. Sembla convençut que l’expressió feliç de la meva cara recolza la seva aposta empresarial de complementar la granja tradicional amb una agrobotiga de llet “ecològica”.

Uix!, ....que el cap torna a donar tombs!

Però el que em ve a la ment no te res a veure, ni amb l’olor, ni amb la palangana, ni amb la goma d’esborrar.

I me n’adono que se’m canvia el gest. I el pobre vaquer està despistat. Ara creu que ha dit alguna cosa improcedent. O pensa que estic a punt de confesar-li que conec la normativa i no obtindrà el permís que necessita per dedicar-se a la venda directa...

Però és que simplement he fet una associació d’idees.

Si els meus records són tan nítids i amables, capaços de provocar un estat de benestar evident, és perquè vaig tenir una bona infantessa. Perquè vaig tenir la gran sort de sentir-me estimada i valorada.

I penso amb els nens i amb les nenes als qui han robat el temps de la inocència.

I no cal dir res més...

Sort que els pensaments no se m’escapen per la boca...encara no. Perquè el que sortiria ara mateix deixaria sense llet a totes les vaques.

I el pobre vaquer no en té cap culpa.