Càncer

Una rutina anual: “ No respiri-pressió-respiri. Esperi fora a veure si s’han de repetir. “ 

Però aquesta vegada l’infermer no me les dona.... Hi ha un moviment estrany. 

L’ajudant del cap del departament de radiologia diu “és aquí, la faig entrar ....“, i jo penso : Merda, segur que m’ha tocat....!!! 

I sí, em va tocar. Un any de proves, operació, quimioteràpia, radioteràpia i hormonoteràpia. De repent vaig ser membre d’un club sense previ avís, i el que mes ràbia em feia és que jo no en volia ser sòcia.... Que enfadada que vaig estar!!!  Quin rebot!!!  

I quina paciència que tenien tots....la família, els amics, les infermeres, els companys de feina, fins hi tot el pobre noi a qui vaig comprar la perruca i  a qui vaig fer suar la gota grossa.....

De tot això ja fa tres anys.

I encara ara sóc incapaç de pensar en el suport que vaig rebre de la meva família sense emocionar-me.  

Als amics, al personal sanitari, als companys de feina, i fins hi tot al pobre noi a qui vaig comprar la perruca... amb diferents intensitats i per diverses raons,  no els hi podré agrair mai la seva  amistat,  professionalitat,  tolerància i comprensió. 

Avui continuo en tractament. 

L’oncòleg i el radiòleg encara em festegen. Em volen veure cada sis mesos , i jo estic molt contenta d’anar-los a visitar. Perquè sense ells  i el conjunt del sistema sanitari, tot hagués estat molt més difícil. Podria haver resultat impossible.