Relacions

“Crec que no us coneixeu. Us presento, Miquel-Elena, Elena Miquel. “

Una formalitat acompanyada per uns gestos, que per habituals, sovint passen desapercebuts.

O no....

Les mirades, la inclinació del cap i del cos, l’olor que percebem quan ens acostem a l’altre, la entonació de les paraules i la forma de la boca que les diu. Un gest ràpid d’indiferència o d’atracció. Tot plegat genera determinades sensacions que marquen el full de ruta de la nova relació.

Intuïció o observació.? Sentit animal o pensament racional.? Cadascú que pensi el que vulgui.

Crec que també en aquest cas la curiositat és l’element clau. Voler saber com és l’altre ens obliga a estar atent als seus moviments, als seus gestos i poses.

Però per saber s’ha de voler.

I certament n’hi ha que no volen. De fet els importa un pito les persones que coneixen o que els envolten. Tot i que mai, mai, mai, però que mai ho reconeixeran públicament.

I és que estan tan contents/es d’haver-se conegut!...

Pobres... Són víctimes del seu propi ego. No és que els hi sobri la resta de la humanitat, no. De fet la solen utilitzar per a alimentar aquesta mena de monstre íntim que sempre compleix la teoria del gas: ocupa tot l’espai disponible.

Ells i elles s’ho perden.

Perquè no hi ha res més motivador i gratificant que encertar les teves relacions.

En cada lloc i en cada circumstància.

Intentant esbrinar el que realment esperen de tu i així poder complir les seves expectatives.

Apreciant i respectant les diferències i les particularitats de cadascú.

Enriquint-nos alhora. Compartint els moments. Discutint. Rient. Entristint-nos. Preocupant-nos. Celebrant el pas del temps.

La quantitat i qualitat de relacions personals són un indicador fiable de l’èxit personal . Del teu èxit més sonat. De la teva forma de viure la vida.

Una altra cosa és la família, alguns membres de la família, que no sempre pots triar i l’has d’acceptar tal com és.

O no......

Càncer

Una rutina anual: “ No respiri-pressió-respiri. Esperi fora a veure si s’han de repetir. “ 

Però aquesta vegada l’infermer no me les dona.... Hi ha un moviment estrany. 

L’ajudant del cap del departament de radiologia diu “és aquí, la faig entrar ....“, i jo penso : Merda, segur que m’ha tocat....!!! 

I sí, em va tocar. Un any de proves, operació, quimioteràpia, radioteràpia i hormonoteràpia. De repent vaig ser membre d’un club sense previ avís, i el que mes ràbia em feia és que jo no en volia ser sòcia.... Que enfadada que vaig estar!!!  Quin rebot!!!  

I quina paciència que tenien tots....la família, els amics, les infermeres, els companys de feina, fins hi tot el pobre noi a qui vaig comprar la perruca i  a qui vaig fer suar la gota grossa.....

De tot això ja fa tres anys.

I encara ara sóc incapaç de pensar en el suport que vaig rebre de la meva família sense emocionar-me.  

Als amics, al personal sanitari, als companys de feina, i fins hi tot al pobre noi a qui vaig comprar la perruca... amb diferents intensitats i per diverses raons,  no els hi podré agrair mai la seva  amistat,  professionalitat,  tolerància i comprensió. 

Avui continuo en tractament. 

L’oncòleg i el radiòleg encara em festegen. Em volen veure cada sis mesos , i jo estic molt contenta d’anar-los a visitar. Perquè sense ells  i el conjunt del sistema sanitari, tot hagués estat molt més difícil. Podria haver resultat impossible.